Descripción

Retratar l’Arcadi Oliveres poc després que ell mateix fes pública la seva malaltia terminal, era un repte professional, però, sobretot, una emoció i un aprenentatge vital immens.

Abans d’anar-hi vaig tenir l’encert de trucar el Joan Guerrero.

“-Maestro! Hoy voy a casa de Arcadi Oliveres para hacerle unos retratos para la entrevista de la contra del domingo en El Periódico.

-Hola, hijo! Ya nos hemos enviado algún mensaje estos días, recuerdo muchas vivencias personales a su lado, hace un tiempito presentó mi libro «Zapatos rotos»… Dale un fuerte abrazo y muchos ánimos.

-Así lo haré Joan, de tu parte. Muchas gracias!

En arribar al davant de ca n’Oliveres, a Sant Cugat, el dia 8 de març de 2021, encara en temps de pandèmia, la Janine, molt amablement, em va fer passar a veure l’Arcadi.

Molt emocionat, de seguida li vaig dir les paraules «màgiques» de Joan Guerrero.

“-És un mestre de la fotografia i de la vida”, va dir amb els ulls brillants.

-Com vós, Arcadi, vaig respondre com vaig poder…

Tot i la seva debilitat i dolors, va accedir, de manera tranquil·la, que li fes retrats. Vam sortir al jardí, a la porta del carrer, dins la casa… En arribar la meva col·lega Núria Navarro ens va dir de manera lúcida: «Veig un final molt lluminós» i va tancar els ulls. Clic!